L’aigua que vindrà. L’aigua quan ve, ve quan ve i ve com ve.

El canvi climàtic és un fet: tan aviat patim els efectes de la sequera com dels aiguats, no hi ha espai per als negacionistes. La demografia del nostre entorn ens evidencia un creixement de població en els darrers anys prou significatiu. Aquest creixement no ha anat acompanyat d’un increment en la demanda total d’aigua de boca; al contrari, els volums de demanda s’han mantingut més o menys constants mentre la població creixia. Això significa que, per habitant, el consum ha anat disminuint. Com a ciutadania, hem fet una part dels deures reduint el consum, tot i que encara hi ha un petit marge de millora… poc, però n’hi ha.

A la zona metropolitana de l’àmbit Ter-Llobregat, a la qual pertanyem, la mitjana de consum està més a prop dels 100 que no pas dels 150 litres per habitant i dia. Tot i aquest esforç —i el sacrifici durant la sequera— i malgrat let pluges dels darrers dies, la sequera persisteix. Encara  estem en estat d’alerta i no se’n preveu la sortida fins que es comptabilitzin les darreres precipitacions. En qualsevol cas, demà mateix podria ser el primer dia sense pluges que donés el tret de sortida al següent episodi de sequera i, en aquest cas, tindríem reserves en els nostres pantans com a màxim per a un any. Recordem que les precipitacions dels darrers tres anys han estat de rècord per esporàdiques i escasses.

Davant aquesta situació, cal habilitar noves fonts d’aigua. Aquestes han de ser diverses si volem tenir un abastament resilient capaç de suportar amb robustesa els cada cop més freqüents i llargs períodes de sequera. En aquest context, l’aigua regenerada ha de ser un dels pilars de la solució. És del tot imprescindible depurar l’aigua residual per retornar-la al medi en condicions de ser aprofitada com a recurs agrari, com a recurs prepotable, ja sigui en captacions d’aigua superficial del mateix riu o ja sigui per infiltració i posterior extracció dels aqüífers al·luvials en pous estretament relacionats amb els rius.

Per altra banda, durant els aiguats intensos, les xarxes de clavegueram i els sistemes de sanejament no són capaços de transportar i tractar tota l’aigua drenada per les ciutats. És aleshores quan entren en funcionament els diversos mecanismes de sobreeiximent que tenen les xarxes de clavegueram per evitar que saltin tapes i que es produeixin inundacions de l’espai urbà.  En aquests casos, l’aigua que surt per aquests sobreeiximents ha rentat prèviament la pols de les teulades i ha netejat carrers i carreteres de brutícia acumulada i els sediments acumulats al clavegueram des del darrer episodi de pluja, llunyà en el temps i ja oblidat. D’aquesta manera, és com la tan desitjada pluja pot esdevenir un episodi de contaminació.

“Cal habilitar noves fonts d’aigua. Aquestes han de ser diverses si volem tenir un abastament resilient capaç de suportar amb robustesa els cada cop més freqüents i llargs períodes de sequera”

Un dels efectes visibles d’aquesta contaminació són les tovalloletes i altres deixalles atrapades entre la vegetació de rius i rieres. Hem d’aprendre a evitar, o almenys minimitzar al màxim, aquests episodis de contaminació i capgirar la situació: hem de fer possible que aquesta aigua pugui ser recollida, tractada i emmagatzemada en tancs de tempesta i aqüífers perquè esdevingui un recurs per als períodes de sequera. Això permetria reduir la dependència de la dessalació, que és intensiva en consum d’energia, més cara i menys sostenible

Per poder fer tot això, caldrà invertir cada vegada més en obres de clavegueram per fer-lo més eficaç i eficient, evitant fuites que contaminen els aqüífers, dotant-los de tancs de retenció per a contenir sobreeiximents en episodis de pluja i poder regenerar a les depuradores un major volum d’aigua. Invertint en clavegueram, sanejament, depuració i regeneració  i aprofitant els aqüífers estalviarem en dessalació. Així podrem avançar-nos a com vindrà l’aigua que vindrà.