Xavier Latorre, president de l’ACAA, durant la presentació

Aquesta setmana, l’Associació Catalana d’Amics de l’Aigua (ACAA) ha presentat en roda de premsa a Barcelona les conclusions definitives sorgides arran del I Congrés de l’Aigua a Catalunya, que va tenir lloc el passat mes de març.

Durant les dues jornades, els més de 70 professionals que hi van prendre part van tractar temes de gran importància, com el present i el futur de l’aigua a Catalunya, el medi fluvial com a component del paisatge urbà de les nostres ciutats, aigua i economia, el paper de l’aigua a l’agricultura i els models de gestió del cicle de l’aigua, entre d’altres.

En total, les reflexions i opinions que es van generar a les diferents presentacions i taules rodones s’han estudiat, analitzat, valorat i, finalment, s’han aglutinat en els següents 12 grans ítems o conclusions:

1.- La reformulació del pla de gestió del districte de Conca fluvial de Catalunya ha de representar el reforç de la garantia de subministrament, principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona. La o les solucions s’haurien de consensuar.

2.- En el sector de l’aigua la investigació té unes grans potencialitats, però l’actual marc en què es desenvolupa, especialment en el camp universitari, limita la seva eficàcia. Cal incrementar de forma significativa el recursos públics i privats en I+D+i.

3.- És imprescindible una gestió de l’aigua i una planificació hidrològica sostenibles i adaptades al nou context del canvi climàtic, on es preveu a Catalunya un cert descens pluviomètric i augment de la temperatura.

4.- Cal avançar en la sostenibilitat del binomi aigua-energia, mitjançant l’optimització del consum energètic de les EDAR’s, incorporant un canvi conceptual en aquestes també com a centres d’aprofitament de recursos i de fonts d’energia.

5.- Els planejaments urbanístics han de definir amb claredat les relacions riu-municipi, a partir d’una visió integradora de les diferents disciplines.

6.- L’aigua, com a recurs, no té preu. Cal parlar del cost de la gestió dels serveis del cicle de l’aigua, incloent-hi els costos ambientals, és a dir, aquells derivats de les mesures planificades per reduir, eliminar o mitigar les pressions sobre els ecosistemes. En la situació econòmica actual cal implementar les tarifes personalizades que permetin donar resposta a objectius socials.

7.- La indústria més important de Catalunya és l’agroalimentària. Resulta inajornable incidir més en la modernització dels regadius, establint un sistema d’ajuts que permetin la nostra competitivitat dins l’àmbit mundial. El problema de la contaminació per sobrefertilitzazió no està resolt i cal augmentar els esforços per mitigar-ho, ja que hipoteca el subministrament futur d’aigua.

8.- Sense oblidar l’aprofitament dels recursos hídrics locals o de proximitat, s’han d’establir les mesures adients per tal que la reutilització no comporti sobrecost en la gestió de l’aigua per a la indústria i el regadiu en aquells casos que la legislació ho permeti.

9.- Totes les aigües tenen consideració de públiques i, en conseqüència, la seva gestió també ha de ser pública. Les administracions poden delegar total o parcialment la seva gestió, d’acord amb la legislació vigent, però no la responsabilitat de les decisions que garanteixin el bon funcionament dels serveis del cicle de l’aigua.

10.- Cal canviar el model de gestió del sanejament a Catalunya. S’han d’acabar de concretar els “rols” de la Generalitat, dels ens locals i de les entitats gestores. La crisi econòmica està generant un preocupant dèficit de manteniment de les infraestructures del cicle de l’aigua.

11.- Les comunitats d’usuaris poden jugar un paper rellevant en la interlocució entre l’administració hidràulica i els usuaris per a la gestió, protecció i explotació de les masses d’aigua compartint responsabilitats en l’àmbit tècnic, econòmic, social, jurídic i ambiental.

12.- La participació dels ciutadans a la gestió de l’aigua és una assignatura pendent. Cal establir els canals que possibilitin la participació, el que no és fàcil, probablement per manca d’experiència i, també, per culpa de certa malfiança en relació amb el paper que poden desenvolupar els ciutadans. Manca pedagogia. Restaurar la confiança de la ciutadania en l’administració de l’aigua és el repte.