“Si la primavera no ho arregla, aquest estiu ens trobarem davant de situacions de manca d’aigua rellevants i preocupants”

No plou suficient. La pluviometria de l’any 2023 va ser de 231 mm, mentre que la mitjana històrica és de gairebé 600 mm anuals. Estem davant d’un dels episodis de sequera més greus dels que es tenen dades. A més, aquesta sequera pluviomètrica coincideix amb la sequera hidrològica (no hi ha cabal suficient als rius per omplir embassaments) i fa més de quaranta mesos que acumulem aquest dèficit de precipitació. Si la primavera no ho arregla, aquest estiu ens trobarem davant de situacions de manca d’aigua rellevants i preocupants.

Perillen les reserves que proveeixen el Vallès, el Maresme i l’àrea metropolita, les que provenen de la xarxa Ter-Llobregat, que en aquests moments se situa al voltant del 14%.  Recordem que abans de disposar de connexió a aquesta xarxa, els municipis vallesans majoritàriament s’abastien d’aigua dels aqüífers, fins que la contaminació i la sobreexplotació van fer necessària als anys 80 del segle passat la portada  de “l’aigua Ter”.

Ara, ens veiem obligats a recórrer a l’aigua subterrània un altre cop. Amb els aqüífers plens, però amb una qualitat diversa, que obliga a invertir amb urgència en el tractament avançat d’aquestes aigües per fer-les potables. Cal inversió i temps, i el temps serà el factor limitant.  L’aigua dels embassaments s’acaba, si no plou, a finals d’any.

Ha calgut aplicar el Pla especial de sequera, hem anat passant pels estats definits en aquest: “normalitat”, “alerta”, “excepcionalitat”, “preemergència”… Actualment, estem en estat “emergència” i ens queden per visitar els estats “emergència 2” i “emergència 3”, i el més probable és que els visitem abans d’acabar l’any. Portarà mal humor i nervis, però els visitarem i caldrà prendre decisions impopulars.

Ja s’ha demanat a la ciutadania la corresponsabilitat per preservar les reserves d’aigua per allargar-les tot el possible. Podem afirmar que poc recorregut queda per aquesta via, ja que per exemple la majoria de vallesans ja estan en règims de consum propers als 100 litres per habitant i dia (límit que l’OMS qualifica de suficient, entitat que indica que consums entre els 50 i 100 litres per habitant i dia ja poden presentar riscos per a la salut pública).

Per tant, un cop reduïts els consums municipals, i també els comercials i industrials (que en cas d’emergència 3 preveu consums de 160 litres per habitant i dia), i un cop s’està lluitant contra el frau i les fuites, queda poc marge per a l’estalvi sense produir forts impactes, que seran difícils de gestionar. Es difícil repartir allò que no es té. Poden venir mesos de restriccions, baixades de pressió a les xarxes d’abastament municipal i l’encara llunyana, però possibilitat real, que el que circuli per la xarxa d’abastament perdi la condició d’aigua potable per a ús de boca.

Estem superant aquesta sequera amb molts més mitjans que l’anterior, la de l’any 2008, tenim una dessaladora que llavors no teníem i la regeneració amb potabilització indirecta del Llobregat, impensable al 2008, i això ens ha permès arribar fins al tercer any de sequera sense pràcticament parlar-ne a la ciutadania, però si hi ha un quart any de sequera, haurem d’aprendre a conviure amb restriccions fins que plogui o s’executin les obres planificades, les més importants no iniciades. L’ampliació de la dessaladora de la Tordera encara trigarà un mínim de dos o tres anys en executar-se i la possible interconnexió amb la xarxa de l’Ebre per aprofitar els excedents de la concessió del Consorci d’Aigües de Tarragona (que no un nou transvasament) és una obra polèmica, políticament difícil d’afrontar, i que si es decidís tirar endavant encara trigaria, en els millors dels casos, uns 12 mesos en executar-se.

“La crisi climàtica està aquí, feia temps que trucava a la porta, com deia Albert Sánchez Pinyol en la seva novel·la Pregària a Prosèrpina, el món s’acaba, s’acosta la fi del món, i això està passant al món de l’aigua: ja no tornarà a ser mai més com el coneixíem”

La crisi climàtica està aquí, feia temps que trucava a la porta, com deia Albert Sánchez Pinyol en la seva novel·la Pregària a Prosèrpina, el món s’acaba, s’acosta la fi del món, i això està passant al món de l’aigua: ja no tornarà a ser mai més com el coneixíem.

Les administracions relacionades amb el cicle de l’aigua hem de plantejar solucions alternatives, cal apostar per la regeneració com a pas indispensable, tant per a usos industrials i agrícoles, com per a la recàrrega d’aqüífers per a una posterior potabilització (en un context de crisi energètica no té cap sentit depurar l’aigua per llençar-la al mar perquè es contamini amb sal i haver de gastar energia extra en dessalar-la).

Hem d’esperar el millor de la climatologia perquè el temps que trigarem a disposar de tots aquests recursos addicionals que han de garantir l’abastament es puguin construir i no hàgim de patir les tan temudes restriccions.